Tancar

Tornar a la secció Blog CA

Horonuku, el caçarècords de Team New Zealand

Fent gala del seu afany per la innovació tecnològica i el disseny, va sorgir el repte de batre el record de velocitat en un llac salat. Imatges Team New Zealand

El darrer mes de febrer, lequip neozelandès d’America’s Cup va anunciar un projecte per batre el rècord mundial de velocitat terrestre amb propulsió eòlica. La idea va sorgir fa uns quants anys per l’interès de Glenn Ahsby i Grant Dalton, els quals comparteixen afició pel motorsport. Després de tenir-ho tot planejat, TNZ va aprofitar l’impàs entre el final de l’anterior edició de l’America’s Cup i la posada en marxa de la imminent 37a edició que es disputarà a Barcelona.

El repte és superar l’actual marca que ostenta Richard Jenkins, qui el 2009 la va situar en 202,9 km/h al llac salat californià Ivanpah, a prop de Las Vegas. Jenkins va concebre un nou concepte de “vehicle” amb una petita ala disposada verticalment en forma de penell autoorientable, i que compta amb un aleró a la part posterior per trimar-la.

Totes les àrees del potent equip de disseny neozelandès van posar fil a l’agulla i de seguida van decidir seguir el mateix concepte que Jenkins, coneixedors que el seu potencial tecnològic els permetés dissenyar i crear un vehicle de més prestacions.

Un cop acabada la seva construcció, el batejat “Horonuku” va iniciar llargues sessions de proves a la base aèria militar neozelandesa Whenuapai, propera a les instal·lacions de l’equip a Auckland. Allí, primer van confirmar la solidesa i la resistència de les diferents parts del vehicle, i posteriorment ja es van centrar en la posada a punt i en l’optimització. Després de diverses setmanes de test, van decidir retallar un metre del fuselatge a la part posterior per tal de concentrar al màxim els centres de càrrega del penell, del centre de gravetat i de força lateral.

El vehicle compta amb un fuselatge llarg i estret, disposant l’habitacle del pilot a la part central, amb una roda a la part davantera i una altra a la posterior. Per evitar l’escora i la bolcada, té un braç lateral amb una roda a l’extrem, i a més es llasta la cabina del pilot per ajudar a reduir l’escora.

Tots els comandaments i tots els controls han de ser de mecànics i accionats amb la força humana, fins i tot al moment d’arrencar el vehicle. A causa de la petita superfície de l’ala, només 10 metres quadrats per minimitzar-ne la resistència a gran velocitat, el vehicle requereix una força manual per arrencar-lo i anar creant el seu propi vent aparent amb què pugui accelerar lentament.

Un dels grans reptes per a TNZ en aquest projecte ha estat enfrontar-se al desconegut, per a ells, món dels pneumàtics. Experts en resistència hidrodinàmica dels foils, timons i cascos, el fregament de la banda de rodament dels pneumàtics i les seves forces de càrrega van resultar tasques noves. L’equació per resoldre passa per trobar l’equilibri entre el menor fregament sobre la superfície, la seva duresa apropiada per treballar sobre la “pista” de vidres secs de sal, i evitar les deformacions laterals per totes les forces de càrrega arribades a les tres rodes.

Tot provat, l’equip va aprovar la seva experiència logística i el seu enginy per traslladar-se fins a Austràlia. Van carregar tot el material en diversos contenidors, inclòs el vehicle. L’Horonuku es desmunta completament en peces, que es poden carregar en un remolc especial, que llençat per un vehicle permet ser remolcat a la carretera.

Un dels imprevistos que han suposat un perill a Glen Ashby i el projecte per batre el rècord han estat les condicions del llac Gairdner. L’escenari elegit per Team New Zealand es va inundar amb 10 centímetres d’aigua fa uns quants mesos. L’aigua s’ha anat evaporant de mica en mica, i confien que en les dates previstes inicialment per a la seva temptativa estarà sec i amb la capa de sal superficial amb la duresa apropiada.

El rècord de velocitat terrestre amb energia eòlica s’homologa sota la supervisió i la normativa de la NALSA (Associació Nord-americana de Navegació a Terra), que certifica els mesuraments tot assegurant que el recorregut no supera un desnivell d’un metre. El rècord ha de superar per més d’1,6 km/h la marca anterior durant un període d’almenys tres segons.