Tancar

Tornar a la secció Blog CA

America’s Cup, una mica d’història

Corria l’any 1851 quan es va disputar la primera edició a l’anglesa illa de Wight. Arribats des dels Estats Units, el sindicat encapçalat per John Cox Stevens va apallissar amb el seu Amèrica a una nodrida flota de 15 vaixells britànics.

Després de vendre el seu vaixell, el sindicat d’armadors va donar trofeu al New York Yacht Club a través del Deed of Gift of the America’s Cup, especificant que es mantindria en fideïcomís com a un trofeu de desafiament perpetu per promoure la competència amistosa entre les nacions.

No va ser fins el 1870 que el britànic James Lloyd Ashbury, magnat del ferrocarril, va presentar el primer desafiament al club nord-americà, en què va ser derrotat. Va repetir el seu intent el 1871, en un desafiament al millor de set proves, que va perdre de nou 4-1.

Es van succeir una sèrie d’infructuosos desafiaments canadencs i britànics, fins que el 1899 comença l’era de l’intrèpid empresari irlandès Sir Thomas Lipton, que va llançar cinc desafiaments consecutius entre el 1899 i el 1920 amb la mítica saga dels seus cinc vaixells Shamrock.

El 1930 la seu de la regata es trasllada des de Nova York a Newport i es regula el vaixell a la mítica Classe J, però que només va poder disputar tres edicions a causa de la II Guerra Mundial.

Es va produir una llarga aturada, fins que el 1958 va començar l’era moderna de l’America’s Cup.

El vaixell va passar a ser la Classe 12 Metres Internacional de menys mida i més assequible, propiciant la proliferació de participants, tant defensors nord-americans com desafiants estrangers, gràcies a què, en l’edició de 1970 el NYYC va decidir crear una sèrie classificatòria per als Challengers.

Entre ells, l’australià Alan Bond, que va llançar sense èxit tres desafiaments consecutius (1974–1977–1980), fins que a la quarta va ser la vençuda, i per primera vegada, els Estats Units perdien l’America’s Cup el 1983, quan es va imposar amb el seu polèmic Austràlia II de revolucionària quilla alada per 3-4 al defensor Liberty patronejat per Dennis Conner. En aquesta edició Louis Vuitton va començar a patrocinar les sèries classificatòries dels aspirants.

Després de guanyar la sèrie entre els 13 aspirants!!, Conner recupera la Copa el 1987 amb el seu mític Stars & Stripes, en la prova disputada a les australianes aigües de Fremantle, davant del defensor australià Kookaburra III. Aquest cop va ser el sindicat neozelandès Kiwi Magic qui va revolucionar tecnològicament la competició amb un vaixell construït en fibra de vidre.

Avançant-se al fet que Conner publiqués el Protocol de la seva nova defensa, el banquer neozelandès Michael Fay el va agafar per sorpresa llançant un desafiament que, després de litigis als tribunals de Nova York, es va disputar sota el Deed of Gift l’any 1988. Conner va armar un catamarà de 40 peus amb una vela ala per enfrontar-se al gegantí, en aquella època, monocasc de 72 peus d’eslora de Fay batejat New Zealand, vaixell que no va tenir cap oportunitat de vèncer el multicasc nord-americà.

El 1992 comença a San Diego una nova època daurada amb l’arribada de la regla IACC i, per primera vegada, el desafiador que disputava el matx final no era d’un país angloparlant, gràcies al bon fer de l’italià Moro di Venezia armat pel tristament desaparegut magnat Raul Gardini.

A la següent edició de 1995, Russell Coutts inicia el camí victoriós del Team New Zealand organitzat per Peter Blake, derrotant amb el seu Black Magic a Dennis Conner que, per a la final, va canviar el seu Stars & Stripes utilitzat en la qualificació dels defenders pel més veloç American Young.

L’any 2000, Team New Zealand defensava a Auckland la tan desitjada Copa, amb èxit, davant l’italià Prada, a la primera edició de la història sense un equip nord-americà a la gran final.

I el 2003, el suís Bertarelli trencava la baralla en fitxar per al seu Alinghi els 5 tripulants claus de l’equip neozelandès i part del seu equip tècnic, artífexs de les dues darreres victòries de Team New Zealand. Van adoptar la residència suïssa i derrotaven els seus “compatriotes” neozelandesos, enmig de grans polèmiques i tensions, en ser considerats al seu país uns mercenaris traïdors.

València 2007 suposava el retorn de l’America’s Cup a Europa, i la primera edició que es disputava en aigües diferents del país del defender, en no tenir Suïssa aigües en mar obert. Alinghi es va imposar a Team New Zealand en una ajustada final, sense Russell Coutts a bord després de desavinences econòmiques amb Bertarelli.

El Desafío Español es va postular com a Challenger of The Record, però en inscriure’l sota un club nàutic “fantasma” va permetre que Larry Ellison ho impugnés als tribunals de Nova York i va desafiar l’equip suís sota el Deed of Gift.

Ellison, que va fitxar Russell Coutts després de concloure el contracte amb Alinghi, va armar un impressionant trimarà equipat amb una vela ala que va deixar sense opcions al més petit i lleuger catamarà Alinghi el 2010.

A San Francisco 2013 es va escriure una nova pàgina tecnològica de l’America’s Cup, en disputar-se amb catamarans de 72 peus dotats de veles ales i foils.

Team New Zealand va sorprendre els seus rivals amb un vaixell capaç de volar fàcilment a les cenyides, i va agafar un rotund avantatge a la final amb un marcador parcial d’1-8, però el defensor Oracle va culminar una gesta històrica en vèncer vuit regates seguides fins a guanyar 9-8 als neozelandesos.

Ellison es va emportar la defensa a Bermuda el 2017, on van tornar a competir catamarans voladors, encara que aquesta vegada reduint sobtadament la seva eslora a 50 peus, cosa que va molestar l’equip italià Luna Rossa, tant que va abandonar el seu desafiament.

De nou, Team New Zealand sorprenia els seus rivals incorporant un sistema d’accionament dels winches a pedals, sent capaços de generar més potència que amb els tradicionals pedestals manuals, la qual cosa va contribuir a la seva victòria aclaparadora per 1-8 davant l’equip d’Ellison.

L’última edició disputada a Auckland suposava un repte per al CEO de l’equip Team New Zealand Grant Dalton, que havia d’evitar tant sí com no repetir una humiliant derrota a les seves aigües com va passar el 2003. De nou, la final no va comptar amb un equip nord-americà, sent l’oportunitat de vèncer el defensor per l’italià Luna Rossa que, malgrat un bon inici, va poder fer poc per competir contra un rival més veloç.